VIURE LES CRISIS AMB ATENCIÓ PLENA, EL DRET A NO ESTAR SEMPRE BÉ

Crisis amb atenció plena: sentir, acollir, tractar-nos bé, reconèixer, aprendre…

Quan arriba un bon sotrac, personal o global, és quan els recursos interiors que hem adquirit es posen a prova.

Com a practicant de mindfulness, pensava aquests dies que la pandèmia és un gran mirall.

Que ens ha posat ben bé davant de la nostra realitat. D’on vivim, de com ho fem i amb qui compartim aquest viure. De quina feina fem, de si ens omple. De què i a qui trobem a faltar… De com gestionem les incerteses, les emocions difícils, les pujades i baixades. De què ens importa realment…

Com els balanços que fem per l’aniversari o al setembre, en els canvis de cicle. Però a lo bèstia i sense escapatòria.

Perquè hi ha gent que ara està millor que abans, em consta. Que ha baixat el ritme vertiginós de la seva vida, que té menys estrès, que ara pot estar més amb els seus fills.

I com ha de ser la teva vida perquè visquis millor enmig d’una pandèmia? Aleshores el sotrac es converteix en una gran oportunitat per revisar i fer canvis a la nostra forma de viure… si vivim les crisis amb atenció plena. I viure les crisis amb atenció plena vol dir posar atenció a les nostres emocions, sensacions i pensaments, encara que siguin incòmodes, i estar presents amb elles i veure què ens porten…

En el meu balanç personal, el temps del covid19 ha portat moltes pèrdues i algun guany. Uns i altres he mirat de viure’ls amb consciència, de manera que es converteixin en el fang que nodreix el lotus

Crec que he anat abraçant tot el ventall d’emocions tal com han vingut. Reconeixent-les, fent-los un espai, deixant-me-les sentir, tractant-me bé quan hi havia patiment. Apreciant també els bons moments, reconeixent els privilegis, practicant la gratitud, aprenent amb humilitat… Un ventall súper ampli d’emocions i reflexions, com tothom, imagino.

Aviat em vaig adonar que abans del covid19 ja vivia exactament com volia viure. En un lloc preciós enmig de la natura amb gent que m’estimo i amb qui m’entenc i m’agrada estar. Amb temps per anar al bosc amb la meva gossa, per meditar, per estar amb les meves filles… I, des de fa no gaire, també tenia una mica més de temps per estar amb la meva parella i per treballar. Estava acabant d’arrencar un projecte professional que m’omple i m’il·lusiona. M’omplia el què, m’omplia el qui, m’omplia el com, m’omplia l’on de la meva vida aC (abans del Covid).

I això s’ha estroncat en part amb el daltabaix d’aquests mesos.           

La meva crisis amb atenció plena…

La pandèmia ens ha tocat d’aprop: el pare de les meves filles i la seva família es van contagiar. Vam perdre l’avi, vam patir per la iaia, i també per ell i el seu nebot.

Mentrestant, en aquests quasi dos mesos en que he estat 24/7 amb les nenes, s’ha tornat a repetir aquella entrega infinita que sembla que cíclicament em toca com a mare.

I he sentit la pèrdua del meu espai i el meu temps personals, tot allò que passa fora del rol de mare: sortir a treballar i seguir construint el meu projecte, tenir nits i caps de setmana de parella, tenir calma al matí, temps alguna tarda per a mi, un descans de les necessitats inacabables de les nenes… i a estones m’ha faltat l’aire.

He sentit la pèrdua del moviment, de l’energia de la creació en el laboral. I se m’ha fet difícil haver-me d’estar quieta, amb sensació d’estancament, veient més aviat com allò creat va en retrocés, es desfà…

He notat la rigidesa acumulada al meu cos després de tres setmanes d’aturada, abans de tornar a recuperar la meva rutina de ioga: la tensió somatitzada a l’esquena, a la part de darrera de les cames, a la pelvis…

He sentit la pèrdua de l’alegria de tots. De la despreocupació, de la lleugeresa, de l’esperança.

He sentit preocupació pels familiars i amics ingressats o malalts a casa. Els he tingut presents, he patit, he resat, he recolzat i acompanyat com bonament he pogut. Des de la distància, vivint tota la impotència de no poder seguir l’impuls natural d’agafar el cotxe i plantar-me allà, a abraçar-los, a donar un cop de mà, a acompanyar en directe.

He sentit el dol, real, profund i m’hi he submergit, per veure com es transformava en agraïment i més amor…

He experimentat la compassió: he sentit el dolor dels altres i la necessitat d’alleugerir-lo. I afortunadament també l’he viscuda amb el meu patiment, tractant-me bé en aquells moments…

He sentit melangia quan he vist la família i les amigues a les vídeo-trucades. La tristor de trobar-los a faltar i de la pèrdua de llibertat, de no poder anar a veure la meva gent, de no sentir-me lliure per plantar-me allà on vull amb qui vull a compartir la vida del moment…

He sentit l’angúnia de la mascareta i els guants, de la impossibilitat de fer-ho bé: de no tocar les claus del cotxe amb els guants per descarregar la compra, de no tocar el mòbil o tocar-me la cara amb els guants posats… I angoixa de pensar que hi ha persones que han de treballar així tot el dia o anar així sempre que surten de casa…

He sentit la necessitat de desconnexió digital. D’apagar el soroll de les notícies, d’ignorar els centenars de missatges acumulats als grups de whattsap. De buscar el silenci, la calma, el centre…

He sentit el desig innocent de veure el mar i de seure a sopar al pati de la meva pizzeria preferida, amb el meu company, una nit càlida, sentint la remor de la gent de fons, despreocupada…

He sentit la decepció en els governs. Per la seva incapacitat de preveure, de reaccionar a temps, de planificar per protegir la vida i la salut de les persones i els nostres mitjans de vida. I la ràbia per tot el patiment innecessari que això ha creat i crearà, vital, emocional, econòmic… i per pensar que hagués pogut anar d’una altra manera, com ha passat en d’altres països…

He sentit resistència, pura i dura. No voler que les coses siguin tal com són. Jo, instructora de mindfulness, contemplant amb atenció plena la meva manca d’acceptació i la inutilitat de la meva resistència…

Però alhora…

Crisis amb atenció plena, el fang que nodreix el lotus

També he sentit la pau d’anar endins, meditant. I d’anar enfora a la natura, com a refugis infalibles en els moments difícils…

He sentit l’agraïment profund per viure on visc: per poder sortir a caminar al bosc sense perill de contagi ni  controls, preparar pícnics al riu o cabanes amb les nenes, treballar a l’hort, prendre el sol a l’exterior… Gratitud per poder sentir l’escalfor del sol de primavera a la pell, beure l’aigua que regalima de les muntanyes després de les pluges, enfonsar les mans a la terra, fer planter sabent-me en sintonia amb l’energia creativa de l’estació, despertar-me amb els piulars dels ocells…

He reconegut el privilegi de viure aquest daltabaix des de la salut i des de la seguretat de tenir un plat a taula i un sostre sobre el cap per a les meves filles i per a mi. I de tenir mitja certesa que ens en sortirem econòmicament…

He sentit felicitat per treballar en quelcom que fa sentir millor a les persones en els moments difícils, encara que sigui via zoom i ens faltin la ressonància i les abraçades apretades… Així com la necessitat de compartir una mica de benestar, publicant recursos en obert…

He sentit l’emoció de pensar en totes les persones boniques que estan allà fora treballant pels altres, en especial el personal sanitari i els investigadors, i en els voluntaris de tota mena que bondadosament regalen el seu temps i talents per fer aquest confinament més agradable per a tots…

He sentit l’alegria intensa d’anar en cotxe, sola, amb les finestretes baixades i la música forta, aquella sensació de llibertat a lo Thelma & Louise, en un viatge curt fins al supermercat, un cop per setmana…

He sentit la força de la passió continguda quan finalment es pot realitzar i el benestar mamífer absolut, tranquil·litzador, ple, de l’abraç de la meva parella en aquests moments… I alhora he presenciat com, a força de dificultats, després de dos anys de caminar entre núvols, aquesta situació ens ha posat els peus a terra, passant a una nova etapa. I he transitat de la melangia a l’acceptació. Per presenciar com, després de l’acceptació, ve un nou començament amb una altra il·lusió

He practicat la paciència i l’amor al meu cos recuperant-lo amb un ioga suau, sense presses, respectuós amb les rigideses i sense expectatives… I he ballat sola i amb les nenes, gran remei per a què el cos s’afluixi i s’ompli de joia i energia

He fet servir l’humor, com sovint faig, per riure de mi mateixa i de les meves circumstàncies, afluixant…

He après dels grans del mindfulness, Tara Brach, Jon Kabat-Zinn o Chris Germer, entre d’altres, que generosament han compartit el seu temps i coneixements per contribuir al benestar de tots…

M’he emocionat amb cada retrobada important i fins i tot amb les petites trobades amb coneguts i veïns, reconeixent el plaer de les relacions humanes i del vincle

He sentit l’impuls, finalment, de deixar de fumar sense més dilacions, sense l’excusa del “pel poc que fumo…” La gravetat d’aquesta pandèmia que ataca els pulmons m’ha donat l’empenta per deixar el que per a mi era un petit plaer i preparar-me per afrontar el virus en les millors condicions, si és que arriba aquest dia. Un gest d’auto-cura i auto-amor.

Aquest ha estat el meu únic guany de moment d’aquest episodi de vida. La resta han estat pèrdues que miro d’encarar amb atenció plena i compassió.

O potser no, ara que ho rellegeixo hi ha altres coses que se’m presenten com a guanys, el temps sempre ens dóna una millor perspectiva…

De fet ara que comencem a veure la llum al final del túnel d’aquest confinament és un bon moment per reflexionar sobre el viscut, sobre el que no volem que se’ns oblidi, el que volem portar amb nosaltres cap a la nova etapa que se’ns obre…

En qualsevol cas les crisis ens porten un amplíssim ventall d’emocions a vegades incòmodes de sentir però que ja estan aquí i per tant no podem més que acceptar. No es tracta d’estar sempre bé. A nivell profund sí que, amb una mica de pràctica, estem ancorats en la calma i la joia del nostre centre, de la nostra essència, però això no vol dir que no sentim el dolor, el neguit, la por, la tristor o altres emocions a moments. D’altra banda, fer-los un espai, amb una acceptació sincera, és veure com es transformen ràpidament. Pujades i baixades que transitem, que ens fan de mirall i que, depèn com les visquem, amb una mica de sort, ens permetran sortir d’aquesta experiència una mica més savis, més conscients, més compassius, millors… Desitjo que sigui així per a tots vosaltres…

Pots trobar altres recursos per a viure les crisis amb atenció plena al Blog, com la Pràctica de Fer un Espai a les Emocions Difícils o la Pausa de l’Autocompassió.